Mare

Penso en tu i només sé dir “mare”,

La primera paraula que vaig aprendre

I la que em feia sobreviure després

De plorar si tenia gana o si tenia fred.

Mare és la dona que em dóna forma

I és la persona més íntima que s’ha unit

A mi, més del que ha fet qualsevol home

Endinsant-se en la meva cova fonda.

Mare, la que va trenar amb cura el cordó

Umbilical, tou i fràgil, i em va enfornar

Poc a poc amb l’escalfor de l’amor i la basarda.
Com seria jo? Seria capaç de cuidar-me?    

Mare, ets tu la que em bressola

Fins i tot després que jo també hagi pogut parir.

La que em dóna l’espatlla i la falda sencera

Per cada llàgrima. Així, sense més, perquè

Et surt de l’ànima.

Mare, ets meva però no del tot de mi mateixa.

Sóc arrancada i distant de la teva virtut perenne

De regalar-me la llum dins la foscor del teu ventre.

I, després, m’has deixat anar al món sense avarícia

Perquè així ho ha establert el joc delicat i lliure

De la naturalesa.

Mare, tu no em pertanys, creadora primigènia.

Sóc jo la llavor incomplerta que serà sempre

una mica teva.